En un barri anomenat Poblenou, hi ha una escola, jove per als vells, vella per als joves. L’Arenal de Llevant és una escola gran, blanca, animada, on hi poden haver tota mena d’alumnes, professores, directores i animals. Està ben situada, just al seu davant té un bloc de cases que donen vida a un gran parc on, a la tardor, s’omple de nens jugant amb les fulles i nedant entre la imaginació que el parc regala. Hi ha una taula de ping-pong on nens, nenes i animals juguen imaginant que estan a un vaixell pirata, fugint de les criatures marines. Un turó immens ple d’herba on nens, nenes i animals juguen a fer curses de croquetes, amb els pares en peus cansats de netejar, tirar i arreglar tanta quantitat de roba. En un costat, una mare va donant ordres a un parell de nens, que imaginen ser uns grans espies o policies. En els porxos de les cases hi ha els més menuts, jugant a mares i pares, creant una vida extraordinària. Els nens de l’Escola de l’Arenal de Llevant surten a les tardes de la tardor corrents cap aquell parc amb ganes de convertir-se en pirates, policies i croquetes.
A l’esquerra del col·legi tenim un parc, parc vermell l’anomenen els més grans, amb un tros petit de parc pels menudets on juguen a fer filera en el tobogán o a què estan volant en el gronxador. Fora del petit recinte tenim una immensa capacitat d’espai amb uns quan bancs on descansen les mares, i trossos verds per passejar els gossos, també tenim un recinte de cases, on els més grans juguen a pillar-se uns als altres, i a riure’s del porter que, de tant xivarri, deixa un crit a l’aire. Els nens de l’Arenal l’anomenen el parc vermell, un lloc on poden jugar des de ben menuts, fins als de sisè que, amb la tristesa de deixar l’escola, s’ho passen millor que ningú.
En el pati de l’escola es veuen tots els nens jugant, parlant, imaginant, cridant entre ells. Quan estan ja cansats del parc i l’escola finalitza, molts nens i nenes queden per passejar pel Poblenou, un barri petit dins una gran ciutat, on les festes són infinites. Els més grans van al centre comercial a passar-ho bé i els més menudets es queden a casa o fent extraescolars.
Aquest és el nostre barri, l’hem de cuidar, diuen les mares als seus fills i filles en les festes; potser, algun dia, hauràs de salvar-lo tu. El barri, encara que no sigui el d’abans, segueix replè d’alegria, però amb cada vegada més protestes; davant de la nostra escola, tenim tots els nens i nenes jugant feliços, pintant amb guixos a terra o fent curses amb el semàfor, és una protesta als cotxes.
Els pares cada vegada estan més preocupats i molts deixen d’assistir a les trobades al parc, ja no hi ha tants policies, croquetes o pirates. Els parcs comencen a estar cada cop més buits, els nens estan asseguts, amb la cara al mòbil, ara només queden els més menuts jugant, intenten trobar policies, croquetes o pirates, tots estan inundats en la pantalla, els que tenen germà gran, comencen a fer el mateix, els pirates ja s’han extingit. A poc a poc els pares es cansen d’esperar hora rere hora els seus fills, que estan asseguts enganxats a la pantalla fent el mateix que poden fer a casa, ara ja no queden espies.
Ara, quan els nens surten de l’escola, no volen saber res del parc, se’n van al sofà de casa, s’han extingit les croquetes. Ara només queden records dels nens grans, trossos de fuet per terra i la mirada del conserge que amb tristesa espera l’arribada d’aquells nens rients, que no arribaran mai. Ja no hi ha policies, croquetes ni pirates.
Per la Dra. Vives
El Antropólogo Perplejo 