Aeroports: espais de consum i consum de l’espai

Font: Autor

En un recent article aparegut en el diari Público, es feia una encesa defensa dels aeroports com a elements atractius en si, factors de dinamització territorial i generadors d’experiències personals. Els aeroports creats a partir de la immediata postguerra mundial, funcionals i escassament diferenciats, s’apareixen, sota aquesta perspectiva, freds i deshumanitzats. Per subratllar la necessitat de superar aquella primera idea d’aeroport, l’autora del text utilitza el concepte de no-lloc popularitzat per l’antropòleg francès Marc Augé, a més de proposar com a exemples il·lustratius d’un tipus d’aeroport més humà, entre d’altres, el projecte de nou aeroport internacional de Ciutat de Mèxic.

Anem per parts. La idea de no-lloc d’Augé no és originalment seva. Es tracta d’una proposta que ja manejaven els dadaistes francesos de principis del segle XX quan, capitanejats per André Breton realitzaven incursions urbanes en llocs de Paris considerats lletjos i banals, encara que plens de vida. La perspectiva de l’no-lloc augeniana fa referència a aquells “espais on no poden llegir-se les identitats, ni les relacions, ni la història”. Són equiparats a caixers automàtics, habitacions d’hotels o supermercats. Aquesta visió, un tant negativa, oblida clarament que, per a determinats grups socials, els aeroports no només tenen identitat i història, sinó que són el prosceni on es manifesten importants processos socials de què són protagonistes. Només cal recordar la història magistralment narrada per Steven Spielberg a The terminal on el protagonista de la mateixa, encarnat per Tom Hanks, viu diversos anys en una terminal d’aeroport, o les recents vagues protagonitzades pel personal de terra d’aerolínies com Iberia o Ryanair a l’Aeroport del Prat de Barcelona. Caldria preguntar-los a uns i altres, si per a ells i elles els aeroports són espais sense identitat, relacions o identitat.

D’altra banda, el mateix aeroport de Ciutat de Mèxic, ideat pel combo Normal Foster + Fernando Romero, porta ja invertits més de 1.300 milions de dòlars, entre al·legats de corrupció, excessiu impacte ambiental i sobrecostos, en un país amb un 43, 6% de la seva població vivint en la pobresa, segons la Revista Forbes, publicació impossible de qualificar com esquerrana. L’autora de l’article sembla lamentar que el nou president electe de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, revisi el projecte atenent a les peticions de diversos i importants sectors del seu país.

El text continua proposant, com a resposta a la sensació desagradable de deshumanització -insisteix- i por que generen els aeroports després de les mesures posades en marxa a nivell global arran dels lamentables atemptats de l’11-S als Estats Units, una decidida aposta per la tecnologia -robots, radars, escáners-, així com per cert fetitxisme basat en el disseny i l’arquitectura. D’aquesta manera, un s’ambienta agradable, ben definit i amb cert gust, ens humanizara sobtadament; un projecte i una construcció adequada allunyés de nosaltres el regust agre de les amenaces internacionals. En realitat, la conversió dels aeroports en places públiques -ágora, socs, en altres de les expressions usades per l’autora-, espais agradables, desconflictivizados, capaços d’acollir-nos i donar-nos un context (sic), els ha portat a convertir-se en autèntics centres comercials, miralls d’una societat que basa la seva existència en el consum.

En aquest sentit, els aeroports es manegen en dos tipus de consum: el consum de l’espai que suposa el desenvolupament d’una infraestructura com la d’un aeroport -amb la seva ingent impacte ambiental, territorial, social i econòmic, moltes vegades acompanyat de processos especulatius de sòl-, i la seva conversió en espais de consum. A tall d’exemple, en la gran majoria de les terminals d’Aeropuertos y Navegación Aérea (AENA), l’actual empresa publico-privada encarregada de gestionar els aeroports espanyols, privatitzada parcialment el 2015 amb resultats no gaire positius, encara que aquest és un altre tema, és obligatori passar per la secció de Duty Free una vegada s’ha realitzat el check-in correctament i abans de procedir a l’embarcament. A més, la recerca insaciable de plusvàlues dels inversors privats ha portat a una sèrie de pràctiques en la concessió de llicències de restauració i cafeteria que han acabat repercutint negativament en les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.

En definitiva, qualsevol aproximació a la realitat dels aeroports actuals ha de deixar de banda la perspectiva certament simple i naïf de l’aeroport com a infraestructura-espectacle i generadora de desenvolupament, i comprendre, a més, les conseqüències socials, econòmiques i mediambientals que el desenvolupament de tals equipaments suposa pels menys privilegiats.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en acumulación por desposesión, Antropología Urbana, Economía, España, privatizaciones, turismo y etiquetada , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s