Combregant amb el Congrés Mundial de Mòbils

Article publicat originalment a La Directa el 02/03/2015 en col·laboració amb Giuseppe Aricó del OACU.

Combregant amb el Congrés Mundial de Mòbils

Com és habitual en els darrers deu anys, Barcelona acull aquests dies el Mobile World Congress. Tal com assenyala la seva pàgina web, aquesta nova edició persegueix atreure més assistents, i de major qualitat (sic), que qualsevol altra celebració de la indústria de la telefonia mòbil. I no només això, sinó que compta amb la presència d’alguna de les principals estrelles mundials de les noves tecnologies i el 2.0, entre les quals destaquen personalitats, potser poc conegudes per la gent corrent, com Winifred Mitchell Baker, presidenta i directora executiva de Mozilla, o Sundar Pichai, vicepresident sènior de Google i supervisor d’Android, Chrome i GoogleApps, així com unes altres molt més familiars com Jimmy Wales, cofundador de Wikipedia, o el popular Mark Zuckerberg, creador i propietari de Facebook.

La idea de portar a algú al Congress amb les característiques de Zuckerberg estaria basada, no només en la pretensió de garantir l’èxit de l’esdeveniment, augmentant el nombre de possibles assistents, sinó també en la intenció sincera d’oferir la possibilitat d’escoltar al pope de FB perquè ens il·lumini amb les seves paraules, idees i visions de cara al futur. I és que com va dir el mateix Rouco Varela, “sense sacerdots no hi ha eucaristia”. Aquí, l’evocació religiosa no és casual. Alguns dels objectius perseguits amb la presència del jove empresari nord-americà mostrarien certes coincidències, per exemple, amb un esdeveniment aparentment tan diferent com el XXXV Congrés Eucarístic Internacional (CEI), celebrat a Barcelona en 1952. En el CEI, per exemple, ens va visitar el Cardenal Tedeshini, al que se li va rendir un homenatge tal que semblava que fos el mateix Papa Pío XII, i també es va aconseguir atreure a una gran quantitat de públic, s’estima que gairebé fou un milió i mig de persones, encara que no se sap de quina “qualitat” eren.

No obstant això, hi ha algunes qüestions més profundes, i de caràcter socioeconòmic, que mostren que tots dos esdeveniments tenen altres punts en comú, més enllà de la visita d’algun personatge destacat o el nombre d’assistents i les seves característiques. Una d’aquestes coincidències és l’objectiu compartit d’intentar transmetre una determinada imatge de la ciutat. Continuant amb l’exemple del CEI de 1952, la seva celebració en territori català perseguia, entre altres qüestions, projectar una idea molt concreta de Barcelona i, per extensió, del país. Un país profundament catòlic, apostòlic i unit, com no podia ser d’una altra manera sota la Dictadura franquista. El Mobile World Congress, per la seva banda, retrata una Barcelona moderna, tecnològica i oberta, fins i tot cosmopolita. Una i altra són autèntiques estratègies de màrqueting urbà, i persegueixen situar la ciutat en la societat de la seva època.

D’altra banda, ambdues pretenen conjuminar voluntats apel·lant a elements de caràcter transversal. Unes, com ens recordava David Harvey, apel·len a l’espai-temps mitològic de la religió, les altres, es vinculen a qüestions de caràcter laic, com les noves tecnologies o les comunicacions. Ambdues despolititzen la celebració de l’esdeveniment i les seves conseqüències, el mateix que va passar amb els Jocs Olímpics del 92 o el Fòrum Universal de les Cultures en 2004, encara que l’aposta, en aquestes ocasions, estava basada en fets suposadament “universals”, com l’esport, la competició, la pau, la cultura i la sostenibilitat o la convivència. I encara n’hi ha més: la solemne inauguració del CEI va ser, a més d’una mostra d’obertura del règim, l’excusa triada per urbanitzar la zona sud de l’Avinguda Diagonal, on les barraques aixecades al voltant de l’església de Santa Gemma van ser derrocades a tota velocitat i en pocs dies per evitar que Franco les veiés.

El Mobile World Congress permet a l’Ajuntament continuar amb el fantasiós relat de la Barcelona Smart City, una “ciutat intel·ligent” on les grans empreses de les noves tecnologies poden venir a fer negocis o, simplement, turisme. Exactament el mateix va passar en els JJOO i el Fòrum, només que en aquesta ocasió, el relat construït va servir per als grans pelotazos urbanístics de la Vila Olímpica o Diagonal Mar. Operacions que delaten una Barcelona amnèsica, plenament immersa en el somni d’una ciutat desconflictivitzada, harmònica i solidària, i incapaç d’assumir i acabar amb la degradació de barris sistemàticament oblidats com La Mina o Bon Pastor.

Però aquí no acaba tot. El Mobile World Congress, en certa mesura, suposa una celebració religiosa, encara que de tints profans. Els congregats aquests dies en la Fira de Barcelona es reconeixen a si mateixos com a creients d’un nou culte, el de les noves tecnologies associades al capitalisme creatiu i neoliberal. No hi haurà comunions massives ni adoracions nocturnes, però sí que s’escoltarà la paraula de Zuckerberg i se signaran sucosos contractes. En fi, les similituds entre els dos esdeveniments són moltes, encara que sempre ens queda la tranquil·litat de saber que el model de la Gran Barcelona, perseguit durant les infelices alcaldies de Simarro o Porcioles, és radicalment diferent del culte neoliberal sota el qual Hereu, abans, i Trias, ara, pretenen combregar la ciutat. Oi?

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Activismo, Antropología Simbólica, Antropología Urbana y etiquetada , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s