La Barcelona que no surt a les guies

Font: Flor de Maig (14/09/2014)

Font: Flor de Maig (14/09/2014)

Article publicat a la Revista “La veu del Carrer” de la FAVB, nº133, conjunament amb Giuseppe Aricó.

La Barcelona que no surt a les guies

Parlar de ciutat és parlar de conflicte. Les ciutats actuen com a autèntiques incubadores socials possibilitant i facilitant multitud d’intercanvis relacionals. No obstant això, aquests intercanvis no són neutres, sinó que estan imbuïts en el dens embolic de relacions que mantenen les societats capitalistes actuals. Barcelona, com a urbs, no fuig d’aquesta consideració. La millor botiga del món és una ciutat que ha canviat molt des de fa unes dècades i que, actualment, es troba inserida en el que es coneix com “globalitat”, una dimensió política, econòmica i, sobretot, social, on les ciutats competeixen per convertir-se en centres de decisió i influència i ser capaces d’imposar la seva visió de la realitat a la resta del món.

Però aquesta competència pel poder és també una competència per les inversions, per l’atracció del capital nacional i internacional. Barcelona va apostar, durant els anys noranta i coincidint amb l’efecte provocat per la celebració dels Jocs Olímpics, per convertir-se en un veritable referent mundial de la indústria turística, amb especial incidència en el turisme de congressos i negocis. És per això que la ciutat va decidir “posar-se guapa” o el que és el mateix, transvestir-se, dirigir l’economia local fins al sector terciari, mostrar a la passarel·la mundial de les ciutats tot el seu atractiu. Poc després, en els primers anys del segle XXI, van arribar els megaevents com el Fòrum de les Cultures, aquest esdeveniment que pretenia “moure el món” a través del diàleg intercultural i que no amagava res més que una gran operació immobiliària. A això s’hi va ajuntar la transformació d’una gran part del popular Districte de Sant Martí en el que va suposar, en el seu moment, la renovació urbanística més gran portada a terme a la ciutat: el Pla 22@Barcelona. Un exemple de la seva magnitud l’evidencia el fet que el referit Pla, conjuntament amb les operacions vinculades al Fòrum i al complex comercial de Diagonal Mar, van suposar un espai intervingut de més de 330 hectàrees, xifra quatre vegades superior a l’àrea reformada durant els JJ.OO. La idea era transformar, una vegada més, l’economia de la ciutat mitjançant la creació d’un innovador districte productiu destinat a la concentració i desenvolupament d’activitats intensives en coneixement i noves tecnologies, així com la creació de nous centres privats de consum visual i d’oci promoguts mitjançant atractius projectes immobiliaris i comercials. Avui dia, anys després de la seva posada en marxa, diferents zones de la ciutat segueixen esperant algunes de les promeses realitzades, com un major parc d’habitatge públic o nous equipaments. Però el pitjor de tot és que molt d’aquell “caliu de barri” que caracteritzava les formes de viure i relacionar-se de la quotidianitat barcelonesa, han estat sistemàticament corrompudes per una renovada cobdícia urbanística de cort neoliberal. Els resultats d’aquesta avarícia són evidents, des de la discutible transformació del Poblenou a la turistificació de la Barceloneta, passant per la colossal, però vàcua, remodelació de barris quasi invisibles com La Mina, o la situació de Sant Andreu i la seva particular lluita amb La Maquinista.

Tots aquests intents de concebre l’espai, de representar-lo, de transfigurar la realitat de la ciutat, no han estat exempts de contestació i polèmica. Els veïns i veïnes dels diferents barris que conformen Barcelona i la seva àmplia perifèria urbana no han romàs aliens a aquesta realitat conflictiva, a l’evidència que la seva ciutat està sent venuda, a l’eufemisme que, quan des de les distintes administracions públiques es parla de transformar l’espai per impulsar l’economia, el que veritablement s’està dient és que s’està (mal)venent el sòl. Una retòrica que, de vegades, va acompanyada d’un llenguatge positiu, tecnològic, humanista, que no amaga res més que l’intent de controlar la conflictivitat social a través de les pràctiques urbanístiques, de segregar, de vèncer. Discursos plens de referències a un fantasmagòric espai públic “de qualitat”, i que no suposen una altra cosa que el sucre amb el qual empassar-nos la píndola de l’especulació immobiliària i la segregació social i espacial.

En aquest dossier de la Revista “El Carrer” volem mostrar certes característiques pròpies d’alguns d’aquests conflictes (les característiques comunes a  aquesta mena de conflictes). Uns conflictes ubicats en barris populars que no apareixen en cap mapa turístic ni en les guies d’oci, i que ens mostren la realitat d’una ciutat que està lluny de ser aquest entorn pacífic i cívic que apareix en les campanyes oficials. Veïns i veïnes que s’esforcen, dia a dia, en voler dir: “estem vius, seguim aquí, i aquest no és el nostre model de ciutat”. Per a ells, els següents articles.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Antropología Urbana y etiquetada , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a La Barcelona que no surt a les guies

  1. Pingback: La Barcelona que no sale en las guías (CAT)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s