Retòriques i resistències d’un conflicte: la lliçó de Gamonal

Fuente: telecinco.es

Fuente: telecinco.es

Article enviat a la Directa. Publicat el 05/02/2014

Retòriques i resistències d’un conflicte: la lliçó de Gamonal

per Giuseppe Aricó y José Mansilla

El mateix dia en què Javier Lacalle (PP), alcalde de Burgos, va anunciar públicament la paralització total de les obres del carrer Vitoria, “l’espurna de Gamonal” va començar a estendre’s per tot l’Estat. Malgrat el canvi de rumb municipal, veïnes i veïns de Gamonal han seguit lluitant per reivindicar un paper actiu en la presa de decisions relatives als processos d’urbanització del seu espai urbà. Més enllà d’un marc ideològic o partidista, aquestes reivindicacions veïnals encarnen una protesta que supera tota frontera política i lluita contra qüestions molt més àmplies: la corrupció generalitzada, l’atur, la falta crònica de serveis bàsics, els interessos privats del mercat immobiliari o la cobdícia neoliberal d’un urbanisme que pretén acabar amb qualsevol expressió urbana que no s’emmotlli als imperatius establerts pel Capital.

El sensacionalisme mediàtic s’ha obstinat a descriure la de Gamonal com una protesta que persegueix exclusivament les dimissions de Lacalle i el descrèdit del Partit Popular. Una distorsió que ha aconseguit dirigir l’opinió publica cap a la condemna unànime de la “violència injustificada” que hauria caracteritzat la protesta veïnal des del seu inici. A l’intent inicial, pueril i fal·laç, de vincular l’origen de les protestes a suposats “agents externs”, es van unir posteriorment informes policials que relacionaven al col·lectiu anarquista de Burgos amb el 15M i l’assemblea veïnal de Gamonal, oblidant les profundes diferències teòriques i pràctiques que caracteritzen a aquests col·lectius.

En cap moment s’ha considerat la composició soci-econòmica i l’evolució històrica de Gamonal a partir de la seva pròpia planificació. Com a molts dels polígons d’habitatges típics dels ’60, Gamonal va ser el resultat d’una “creació instantània” on allotjar a una futura classe mitjana, filla de les polítiques desenvolupamentistes dels ministres de l’OPUS, més productiva i amb major poder adquisitiu enfront del naixent mercat liberal. Si en el passat la creació de Gamonal podia veure’s com la resposta d’urbanisme tardo-franquista a una necessitat de caràcter polític, i no social, avui dia la transformació del carrer Vitoria hauria d’entendre’s dins del marc de la globalització i la competència actual entre ciutats en els processos de regulació del valor de canvi de l’espai.

La percepció mediàtica i la utilització administrativa de Gamonal en clau preferentment política i econòmica és l’evidència de com la construcció de un bulevard pot funcionar com a generador d’importants expectatives de capitalització de rendes mitjançant processos d’urbanització innecessaris o no prioritaris. És a dir, una escenificació a escala local d’una dinàmica amplament global on el principal factor en joc és el sòl urbà. El guió compta amb tres actors principals: el polític (amb la seva administració ineficaç), les elits (amb el seu poder econòmic) i el poble (amb la seva lluita constant). Els dos primers van de la mà: el polític assigna estratègicament els projectes i deriva els diners dels impostos cap les butxaques de les elits econòmiques. Tot seguit, es planifica una fastuosa obra de “transformació” que te com a  únic propòsit l’enriquiment mutu.

El poble, empobrit i extenuat, mira incrèdul i desconcertat però no calla. Veient al polític gastar-se els diners públics en ciment perquè el poder econòmic pugui seguir augmentant el seu patrimoni i el seu domini, surt al carrer i es rebel·la. I és aquí on entren en escena altres dos actors, secundaris, però imprescindibles: els mitjans de comunicació i l’autoritat. El primer desinforma, el segon manté “l’ordre públic” utilitzant la força i la violència. Premsa, ràdio i televisió compleixen amb la seva funció d’altaveu al servei del poder econòmic generant una descarada manipulació de l’opinió pública mitjançant la criminalització sistemàtica de la protesta. Es difon així el mite del manifestant “terrorista”, “radical” o “anti-sistema”, la conducta del qual necessitaria i, alhora, justificaria la intervenció imminent de l’autoritat a força de porrazos.

El que podem llegir entre línies en aquest guió és que l’urbanisme neoliberal no pot garantir l’èxit d’atractius projectes immobiliaris i comercials sense la generació de retòriques que deslegitimin la “conflictivitat urbana”. Com demostra el cas de Gamonal, aquestes retòriques estarien orientades cap al manteniment de la mobilitat econòmica de l’espai, necessària per salvaguardar la seva condició de mercaderia i perpetuar la producció de plusvàlues. Tot i això, els inversors i planificadors de Gamonal han oblidat tenir en compte que els seus habitants no són simples consumidors del seu espai, sinó agents que participen activament en el seu procés d’urbanització articulant un dens sistema de cohesió social que reclama un ús extensiu i no instrumental del mateix. Malgrat els discursos i les retòriques generades, aquests dies Gamonal ens ha donat una lliçó magistral de lluita veïnal, demostrant com la seva ràbia i el seu orgull és capaç de marcar una ruptura en l’avanç de la geografia del capital.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Antropología Urbana, Política y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Retòriques i resistències d’un conflicte: la lliçó de Gamonal

  1. Pingback: Retóricas y resistencias de un conflicto: la lección de Gamonal (CAT)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s